Als carrers de Khujand, la segona ciutat de Tadjikistan, les vacances i la primavera es respiren a l’aire. A les terrasses de les petites cafeteries de la plaça central, els joves comparteixen gelats de nata adornats amb trossets de cacauet. Alguns llueixen mòbils d’última generació al volant d’ostentosos Mercedes, atributs que es troben ben lluny de les realitats econòmiques d’aquesta antiga república d’Àsia central embutida entre l’Afganistan, la Xina, el Kirguistan i l’Uzbekistan.

Mentre que el país ha assumit sempre el paper de l’alumne més pobre de l’antiga Unió Soviètica, la independència obtingunda el 1991 no ha arreglat res. La guerra civil de 1992 a 1997 ha submergit l’Estat en un caos econòmic i, encara avui, més del 40% de la població viu en la més extrema pobresa. El Tadjikistan, ara ja envaït per ONG i presoner del mercat negre, ha esdevingut el regne dels petits negocis de tot tipus. La guerra civil ha deixat via lliure d’una banda als traficants de droga, i de l’altra, a les ONG que distribueixen, cadascuna a la seva manera, poder adquisitiu i dòlars. L’heroïna no és mai lluny: el país és la placa giratòria entre l’Afganistan, Rússia, Europa i els Estats Units que en consumeixen.

Segons les xifres del Banc Mundial, el PIB ha fet un salt de prop d’un 9% entre 2000 i 2004, justificant que els homes de negocis són els reis de la moneda. Aquí es permeten tots els negocis: obrir un cafè Internet, comprar algunes joies d’or a Uzbekistan i revendre-les amb un marge de beneficis d’un 20%, proposar un cotó de sucre o lipioschkas (pa tradicional) en bicicleta…

Jove pare de família perpètuament amb corbata, Lutfula Yacoubov és el propietari de l’única discoteca de la ciutat, així com de les petites botigues dels voltants. “Sóc un exemple per a les joves generacions, ja que Khujand és una petita ciutat on tothom es coneix. Però jo sóc ben petit en comparació amb els peixos grossos de la ciutat”. El jove empresari fa referència a la màfia local que viu del tràfic de drogues i a les autoritats corruptes.

L’art del màrqueting

Tot comença fa una desena d’anys quan Yacubov debuta com a venedor a domicili de xocolates i de vestits als països veïns, a Uzbekistan i al Kirguistan. Als 23 anys, obre la seva pròpia perruqueria mentre encara continua els seus estudis d’economia. En aquesta època, el Tadjikistan, tot just sortit de la guerra civil, és al fons de l’abisme. En menys d’un any, Yacubov es troba al capdavant d’un saló modern i “xic” al cor de la segona ciutat del país, amb 25 empleats sota la seves ordres.

L’any següent es recicla i adquireix per un preu irrisori un altre local que decideix transformar en farmàcia. ‘Lutfula Apteka’ [la farmàcia de Luftula] serà la primera oficina de la regió oberta les 24 hores al dia i cap altra farmàcia li farà ombra. El mètode de Yabucov és simple però revolucionari en un antic país comunista: fer caure els preus i invertir en publicitat. Insaciable, Yabucov reven llavors la perruqueria i la farmàcia i passa a l’esglaó superior obrint la primera discoteca del país i l’únic complex cultural de la ciutat: amb restaurant, billar, karaoke i aviat cinema, obert de les set de la tarda a les tres de la matinada.

“El meu objectiu no és posseir, sinó revendre i fer somiar. Per exemple, miro els sofàs que estan de moda a Europa i els faig reproduir a un cost menor. Ningú no s’endeuta i això fa somiar tothom. L’important és la imaginació”, destaca. Tanmateix, Yabucov admet que “no tot ha estat fàcil. Aquí la gent no té mentalitat capitalista, un sistema econòmic denigrat i criticat durant més de 50 anys pels soviètics.”

Un mental dopat a l’ego

És gràcies a l’ONG americanca PRAGMA [finaciada per l’US Aid i destinada a l’ajuda i al desenvolupament de les petites i mitjanes empreses a l’Àsia Central] que aquest jove home de negocis ha aconseguit i ha pogut adquirir allò que ell anomena “la filosofia de l’èxit i del capitalisme”. Al costat dels americans, ha après “a pensar amb metalitat business”. El seu secret ? “Cal pensar en un mateix i després, en els altres. Jo penso en mi, jo aconsegueixo tenir èxit i després puc ajudar els altres”.

A la pista de ball de la discoteca de Yabucov, les ballarines sexys belluguen els malucs. Símbol de la modernitat, és amb aquest tipus de detalls frívols i xics que Yaboucov atreu els clients. Oberta ara fa tres anys, l’entrada a la discoteca costa més d’un dòlar per les noies i 4 dòlars pels homes, una petita fortuna en un país on el salari mitjà gira al voltant d’uns 50 dòlars mensuals. Malgrat els salaris baixos, la societat de consum penetra totes les capes de la població. En un país en què el 40% de la població té menys de 14 anys, els joves busquen el telèfon mòbil d’últim model o els diners fàcils.

Bombolles de sabó, fum, espots, bola de discoteca, música tadjik o internacional, res diferencia el local de Yacubov d’un altre a Europa. Excepte la repartició dels sexes: només dues dones joves erren dins del club, entre la vintena d’homes que ballen. Avui, Yabucov es vanagloria de poder revendre el seu “Klub” a més de 600.000 dòlars però prefereix esperar alguns anys que els preus d’aquest tipus d’establiments augmentin. “Després d’aquest, montaré un altre negoci… no us dic quin, però sé que funcionarà. Ja ho veureu.”

Visiteu la pàgina 15 anys, 15 països

Què són les cròniques de l‘“Homo Sovieticus”?

‘En busca de l’Homo Sovieticus’, és el repte una mica esbojarrat que es plantejar fa un any Evangeline Masson, de 24 anys, i Patricio Diez, de 26 anys. Combatius i enamorats de l’Est, han recorregut a peu, durant 10 mesos (de desembre 2005 a octubre 2006), les 15 antigues Repúbliques de la Unió Soviètica, de l’Uzbekistan a Estònia, passant per Rússia.

Per què marxar? I per què cap a l’Est?

Teníem ganes de viatjar per compartir la vida quotidiana de joves de la nostra edat (entre 20 i 30 anys), conèixer els seus somnis, els seus projectes. Des de l’ampliació de la Unió Europea cap a l’Est del maig de 2004, les 15 antigues repúbliques de la URSS, de Bielorússia a l’Azerbaidjan, passant per Letònia, s’han convertit en els nostres nous veïns, uns grans desconeguts per nosaltres. La idea era també, 15 anys després de la desintegració de la URSS comprendre el que queda de la Gran Rússia. Els habitants uzbeks o d’Ucraïna viuen encara bastant reclosos en els seus països i no estan al corrent de la vida dels seus antics compatriotes: nosaltres vam creure que era interessant traduir els articles de la nostra pàgina web en anglès i en rus perquè la gent que hem creuat tingui accés al contingut essencial de les nostres trobades i per oferir-los una visió de la vida a l’estranger. Conèixer els nostres veïns per nosaltres mateixos, però també mostrar la seva realitat als altres: aquest era l’objectiu del nostre viatge.

Què us ha marcat dels joves tadjiks o moldaus?

La gnak, sens dubte. Cadascú s’espavila i els joves d’allà estan disposats a fer concessions per obtenir el que volen. A Europa, ningú no té la paciència d’esperar: ho volem tot i de seguida. Els joves reivindiquen també una certa simplicitat i semblen satisfets de la seva sort. La majoria es mostraven molt curiosos sobre França: durant la revolta dels suburbis el novembre de 2005, alguns ens van demanar, més o menys informats a través dels mitjans russos, si “la revolta s’havia acabat”… Evidentment, el 90% voldrien marxar a l’estranger, però també asseguren que desitgen tornar per fer evolucionar la situació en el seu propi país. Les antigues repúbliques soviètiques són Estats nous, políticament joves: els ciutadans estan convençuts que les coses poden canviar. A França, per exemple, els electors han perdut aquesta convicció. La cultura dominant sobre aquests territoris és realment la de Rússia: Tolstoi, Moscou… Avui encara es percep un cert traumatisme per haver perdut l’estatus de segona potència mundial per convertir-se en petites nacions descomposades. Ucraïna, Bielorússia o Moldàvia semblen acostar-se al Vell Continent, mentre que Àsia central sembla més lligada a la Xina o a Turquia.

Heu percebut una certa nostàlgia de l’era comunista, poc favorable a l’impuls europeu?

En les mentalitats, l’empremta que ha deixat el comunisme és forta. Troben a faltar sobretot els aspectes socials, l’època en què l’Estat providència oferia allotjament i feina per a tothom, una vida quotidiana simple sense maldecaps, en una mena de bombolla de la felicitat. Però la memòria és selectiva: molts no parlen de les deportacions o de l’absència de llibertat d’expressió. Avui, la gent gra ha de combinar diverses feines per millorar la seva pensió i oblida els patiments que va viure durant l’estalinisme. Aquest discurs és particularment cert a Àsia central o al Caucas.PRUNE ANTOINE