Els europeus es van fent cada vegada més vells o, per concretar-ho encara més, no hi ha un nombre suficient de naixements. Com exemple dramàtic d’aquest fet, ens trobem amb Alemanya. Es preveu que la població d’aquest país disminuirà des dels seus 82,5 milions d’habitants actuals als 75 milions pels volts de l’any 2050. I el que és pitjor, la meitat de la població del país més gran de la UE tindrà més de 48 anys, i un terç, més de 60, la qual cosa no ens dóna uns bons presagis per a un sistema de benestar que ja es comença a debilitar. Les enquestes de la OCDE mostren una situació semblant, ja que indiquen que més del 45% de la població dels antics 15 països de la Unió Europea tindrà més de 65 anys pels volts del 2020. Sense cap mena de dubte, Europa té un problema.

Escollir és difícil

Tot i que és evident que hi ha diversos factors explicatius pertinents per a aquesta tendència, una perspectiva comparativa d’Europa i dels països del nord ens dóna una conclusió intrigant. El nostre compromís per assolir una societat amb igualtat d’oportunitats per a les dones i els homes ha estat, en certa manera, poc entusiasta. Especialment, quan es tracta de proporcionar incentius per a la gent jove per combinar la paternitat amb les seves carreres. Hem acceptat que tant les dones com els homes haurien de ser capaços d’escollir lliurement els objectius que pretenguin assolir, ja siguin en el món laboral o privat, i que tant les dones com els homes haurien de gaudir d’una igualtat d’oportunitats per a dur a terme qualsevol professió que els atregui. No obstant això, irònicament, també hem acceptat la conclusió absurda que la recerca d’una carrera ambiciosa per part d’una dona jove implica una elecció que, a la pràctica, descarta la maternitat, llevat que tingui una parella disposada a quedar-se a casa.

No serem capaços de resoldre aquest problema a no ser que estiguem disposats a comprometre’ns de tot cor en una societat europea on els dos gèneres siguin realment iguals. La integració europea només és un teló de fons funcional per a un ampli debat sobre quins valors volem defensar o realitzar en un nivell més enllà de l’estat nació, en el camí que ens porta cap a una societat europea emergent. En aquest sentit, com en molts altres assumptes polèmics, necessitem debatre al llarg de les fronteres nacionals com volem definir el concepte d’igualtat de sexes i hem de descobrir el que podem aprendre de les societats -tant a Europa com a altres llocs- on les oportunitats i els incentius per combinar la paternitat amb unes perspectives professionals es distribueixin d’una manera més equitativa entre els dos sexes.

Beneficis més bons comporten més nens

Des d’aquest punt de vista, sembla ser que una minúscula comunitat del nord de l’Atlàntic ha entès tot això. Mentre que se situa al capdavant de la llista europea respecte a la taxa de natalitat, Islàndia també es troba al capdamunt de la classificació pel que fa a la participació laboral de les dones. Al mateix temps, Islàndia té l’índex d’atur més baix tant per als homes com per a les dones. Com és possible? Una part de l’explicació es podria basar en el seu generós i, potser encara més important, desenvolupadíssim sistema d’assistència paternal, “orientat a la igualtat de sexes”. Els pares islandesos tenen dret a un permís paternal de nou mesos amb un 80% dels seus salaris -tres mesos per a la mare, tres per al pare, i la resta es divideix tal com ells dos creguin oportú-.

A la pràctica, és el mateix sistema que a Suècia on 60 dels 480 dies de baixa paternal no són traspassables. En altres paraules, cada pare o mare pot gaudir d’un dret independent al permís de baixa per paternitat. A la pràctica, això vol dir que si el pare decideix que no vol aprofitar els seus tres mesos de permís paternal, els pares perden la seva part. Això els anima a aprofitar el permís al qual tenen dret i assegura el contacte dels nens tant amb els seus pares com amb les seves mares. I funciona! Segons les estadístiques, un 80% dels pares islandesos aprofiten el seu dret de permís paternal. D’aquesta manera, tant els homes com les dones poden coordinar la vida familiar amb la feina. I encara més important, des del punt de vista dels patrons, això també ajuda que es contracti una dona jove amb el mateix “risc” que un home jove en edat de cuidar fills. S’ha demostrat que la preocupació que el sistema pogués provocar un alt índex d’atur entre la població jove no ha succeit finalment, amb un atur consistentment baix, d’un 3%.

Tanmateix, quin preu estan pagant els islandesos pel luxe de produir nous ciutadans? Una altra vegada, les estadístiques són sorprenents. En termes relatius, Islàndia gasta una part significativament més alta del seu Producte Interior Brut en els fills i en les prestacions familiars que la mitjana de la UE. No obstant això, el 19,5% del PIB, destinat especialment al sector social, queda molt per sota de la mitjana europea. Evidentment, cal aprendre una lliçó per a una societat europea emergent que reclama el valor de la igualtat de sexes al mateix temps que fracassa respecte a abordar l’envelliment de les seves comunitats constituents. Sense cap mena de dubte, les garanties institucionals no són suficients. Cal que això es debati de manera activa en la nostra esfera pública europea naixent perquè els europeus puguin desenvolupar un model social en el qual la paternitat i les carreres professionals puguin, tal com hauria de ser, combinar-se.